“Que una dona porti hijab no vol dir que estigui sotmesa o oprimida”, Siham Azaouyat

“Que una dona porti hijab no vol dir que estigui sotmesa o oprimida”, Siham Azaouyat

Entrevista a la Chaima Farzouz i la Siham Azaouyat, dues joves que viuen al Pinar i ens donen el seu punt de vista sobre immigració, joventut, hijab, i el fet de viure a la perifèria de Rubí

Malgrat la seva joventut, la Siham Azaouyat i la Chaima Farzouz, de 19 i 21 anys respectivament, sorprenen per la seva maduresa a l’hora de parlar de diverses problemàtiques socials, especialment aquelles que afecten a joves immigrants. Les dues són rubinenques, es coneixen des de la infància i participen activament en les polítiques del seu barri, estrenant recentment la primera biblioteca autogestionada del Pinar.

La Chaima va néixer a Marraqueix però amb quatre anys ja va venir al Pinar. Estudia criminologia a la UAB i li agradaria exercir en un futur com a delegada judicial, que és la persona que s’encarrega d’acompanyar a tots aquells que han passat per un procés penitenciari, siguin adults o menors, en el seu procés de reinserció a la societat.

La Siham és amazigh, va néixer a Tànger però la seva família és originària del Rif. Actualment estudia un doble grau de Dret i Relacions Laborals. Es va interessar pel món social després de participar en diverses iniciatives ciutadanes com, per exemple, el Consell de Joves de Rubí. “A partir d’allà em vaig interessar per la política social local i em vaig anar integrant al món activista de la ciutat. Crec que és molt interessant que puguem donar la nostra perspectiva tant la Chaima com jo perquè és necessari donar veu a la joventut, sobretot si som d’un perfil determinat, immigrants o habitants del Pinar, per exemple”.

Chaima, Siham, què penseu de la joventut d’avui dia des de la vostra perspectiva?

Chaima: Crec que la joventut actual és de vidre, i m’incloc a mi mateixa. És un vidre amb moltes esferes de graduació, n’hi ha que tenen el vidre molt prim i n’hi ha que el tenen més gruixut. Per què la metàfora? Crec que no estem preparats per interactuar amb la realitat de forma directa. Tothom es passa el dia a Instagram i tothom és capaç de parlar i posicionar-se sobre molts temes, però és una posició molt digitalitzada, que no es trasllada a la vida real. La majoria són persones que no tenen la costum de debatre cara a cara respectant l’opinió de l’altra, i que només volen tenir raó sense confrontar arguments i perspectives racionals. Això fa que les persones, en la vida real, no tinguin la capacitat de parlar respectant la opinió de l’altre. La gent t’hauria de poder dir coses des del seu punt de vista i tu ser capaç de tolerar-ho. Som de vidre perquè ens ofenem molt ràpid.

Siham: Hi ha una diferència abismal entre els joves. Podem veure dos patrons principals: aquells que participen, que són actius i estan interessats en la política i la resta, que no s’interessen gaire, que veuen la política des de lluny, com si no formés part de la seva vida. En canvi, jo crec que la política és molt important perquè determina la convivència entre tots. Els joves hem de donar la nostra veus per tal de ser escoltats. La nostra és una democràcia poc participativa, només ens reclama per votar cada quatre anys, i això dificulta que la gent jove s’impliqui.

Us sentiu immigrants?

Chaima: Crec que ens trobem en una crisi d’identitat que es produeix en bona part dels immigrants, inclús en els que tenen el privilegi de visitar el seu país d’origen. El problema que hi ha és que aquí se’t considera immigrant i al teu país d’origen se’t veu com un estranger. Al final arriba un punt que t’acabes considerant ciutadana del món i negues posicionar-te en cap bàndol. Tot i així, per respecte al col·lectiu, em considero immigrant i sempre m’hi consideraré. Em sento integrada i no he tingut mai problemes. Tot i això, se’t recorda constantment que ets immigrant, sovint la pròpia Administració. Per exemple, si ets immigrant nacionalitzat, quan vas a fer qualsevol tipus de gestió oficial, el primer que pregunten en veure al nom al DNI és: «D’on ets?» o «D’on són els teus pares?». Són preguntes que no ofenen, però que et fan sentir immigrant de forma crònica, permanent. Aquestes situacions encara fomenten més la crisi d’identitat del col·lectiu immigrant.

Siham: Sóc amazigh, i només per això, dins del Marroc ja tenim un idioma i una cultura diferents. És a dir, que a part de ser amazigh i del Marroc, soc de Catalunya i d’Espanya, vaig sumant identitats. Això fa que no estigui integrada al Marroc però que tampoc em senti totalment integrada aquí, encara que la paraula «integrada» no m’agrada del tot. Tot i viure molt bé aquí, la convivència amb gent d’aquí ens ha fet sentir diferents. Per exemple, a l’escola, celebracions culturals com el Nadal… Al final sempre sorgeix la pregunta «Qui sóc, d’on vinc?». També estic d’acord amb la Chaima respecte el racisme institucional. Si no has nascut aquí, sovint ho tens molt difícil per accedir a moltes beques tot i haver viscut aquí tota la vida. També és més difícil trobar feina en els nostres àmbits. També ens sentim diferents pel fet de no poder votar, tot i tenir una postura personal formada de la política del país. És frustrant perquè mai et sents del tot d’un lloc però tampoc de l’altre.

No podeu votar si no esteu nacionalitzades?

Chaima i Siham: No. Ni tampoc optar a oposicions, ni accedir a beques, pràctiques universitàries… a tot arreu se’t demana tenir la nacionalitat.

És la nacionalització un procés gaire llarg i dificultós?

Chaima: Sí, és molt llarg. Hi ha moltes traves burocràtiques, has de fer moltes gestions. Cada cop creen més tràmits nous o digitalitzen més el procés, deixant fora de possibilitat a immigrants sense coneixement informàtic. A més, t’has de pagar un advocat que ho reguli tot, i no tothom s’ho pot permetre. Aquells que es poden pagar un advocat estan nacionalitzats en un any i aquells que no, s’hi passen molt més de temps.

Siham: La jurisprudència actual diu que has de portar deu anys vivint aquí per optar a la nacionalitat però, a més, et demanen papers originals del lloc d’origen i altres traves. Si has aprovat l’ESO aquí t’eximeixen de fer l’examen de nacionalitat però a molta gent li neguen.

Us molesta la paraula ‘integració’?

Chaima: Crec que les persones que més valoren aquesta integració són precisament les que no parlen d’integrar, parlen de conviure, d’incloure. Trobo que conviure és molt més encertat que integrar. És quan convius que aprens sobre la naturalesa d’aquella persona i sobre els seus diferents matisos culturals. No hauria de fer falta que tu integressis l’immigrant a la teva cultura ni viceversa. Amb festivitats com els Reis d’Orient, per exemple, es nota aquesta discriminació. És injust que l’escola enviï una carta a casa demanant que els infants portin els regals que els hi han fet els Reis perquè, en primer lloc, moltes famílies no poden pagar aquests regals i perquè, en segon lloc, no tothom prové de la mateixa cultura i no tothom celebra els Reis. Hi ha nens que, tot i anar a la Cavalcada per recollir caramels, no creuen en el Nadal ni en el Pare Noel. La paraula «integració» s’ha convertit en sinònim de simplement donar informació cultural a l’immigrant, i a partir d’aquí que s’espavili. A la gent local li falta aprendre a viure amb les cultures de fora.

Siham: És una pregunta que em plantejo des de fa temps, tenint en compte que he estudiat integració social. Què és la integració? Per explicar-ho amb una metàfora, la integració seria agafar un cercle, que seria la societat, i posar-hi molta gent a l’interior però en blocs diferenciats els uns dels altres. Exemples de blocs: immigrants, persones amb diversitat funcional… Aquesta discriminació és la que fa que molta gent prefereixi creure en la inclusió, que també parteix del pensament que tots som diferents però que no valora aquesta diferència com a negativa. Com diu la Chaima, a vegades és molt difícil conviure perquè molta gent t’imposa la seva cultura des de la ignorància. Per exemple, dient-te que si tornéssim al nostre país no podríem fer segons quines coses que sí que podem fer aquí, moltes vegades imposant-te connotacions ofensives… És pesat haver d’explicar constantment a la gent que la nostra cultura ni és tan llunyana ni nosaltres venim de tan lluny. Sovint, als debats que fem a la universitat, molta gent condemna el hijab i llavors tothom et mira a tu demanant-te l’opinió. Molta gent no s’informa ni s’interessa realment pel tema i tot i que jo intento explicar-ho el debat no s’acaba mai.

Què en penseu del vel o del hijab?

Siham: Jo el vaig portar durant dos anys. Ho vaig fer per voluntat pròpia, per tal d’aconseguir que la gent es fixés més en el meu interior i s’oblidés del meu exterior. Jo ja estava informada i conscienciada que la gent podria rebutjar-ho i vaig viure en primera persona aquest rebuig. Quan duia hijab, la gent em parlava més fort pensant-se que no entenia allò que m’estaven dient o es sorprenia inclús quan parlava en català o en castellà. Se t’adjudiquen molts prejudicis: que si ets molt religiosa, que si sempre estàs tancada a casa, que si no participes en la vida ciutadana, que si tens la ment molt tancada, que si rebutges a col·lectius com l’LGTBI… És per això que no condemno el hijab, perquè crec que cada persona ha de ser lliure d’escollir-lo o no. Ja vivim en una societat que ens imposa tenir la talla 38, uns cànons de bellesa i de vestimenta… La gent occidental es pensa que és més lliure que les dones musulmanes pel fet de poder vestir amb una mini faldilla, i no és així necessàriament. Estic a favor que es vesteixin com vulguin, però han de ser conscients que la societat on viuen també els hi imposa un cànon estètic. Que una dona porti hijab no vol dir que estigui sotmesa o oprimida per la seva família o res per l’estil. Totes les dones hem de ser conscients d’això, des d’una perspectiva feminista interseccional.

Però en aquest sentit, Siham, podem pensar que moltes vegades el vel és una imposició de la religió o de la persona que està amb aquella dona. Pot ser així?

Siham: No en tots els casos. Jo no et puc dir que totes les dones que porten hijab se’l posen per voluntat pròpia de la mateixa manera que no totes les dones que porten mini faldilla ho fan perquè volen.

Chaima: A mi quan em pregunten pel hijab penso directament en dues paraules: «etnocentrisme europeu», entenent etnocentrisme com una perspectiva segons la qual la teva cultura i idees són les dominants. Crec que a Europa se li ha oblidat completament com era el continent durant i just després de la Segona Guerra Mundial. Pensem que fa 50 anys, que és molt poc històricament parlant, a Espanya encara hi havia franquisme i les dones estaven obligades pel sistema a vestir d’una determinada forma. I a Espanya, fa 200 anys, la societat tenia un cànon de bellesa que diferenciava completament l’home i la dona. Hi havia moltíssimes dones, sobretot de classe alta, que per sortir al carrer portaven vel. Passen 200 anys, Europa es desenvolupa a través del colonialisme i s’oblida completament del seu passat. Què passa? Que hi ha països que no són Europa, encara que, en el fons, són els que acaben sustentant el continent. Molta gent no entén que el desenvolupament social, cultural i ètic d’aquests països és diferent de l’europeu. Quan una dona es posa hijab, ja sigui per motius religiosos, estètics, per la voluntat de fer un experiment social o pel que sigui, la gent només hi veu religió musulmana i ho interpreta directament com una submissió. Crec que la submissió femenina és un fenomen mundial, no és exclusiu d’una societat determinada. Hi ha dones que porten hijab perquè, efectivament, han crescut en una societat que ha fomentat que se’l posin però no com una submissió sinó com una tradició. Una tradició que prové de la religió, sí, però que és una tradició. Per què la gent celebra el Nadal? Per una tradició catòlica. Però també hi ha molta gent que el celebra tot i ser atea i no creure amb la religió. La gent ho hauria d’entendre des d’aquesta perspectiva de la tradició, una tradició que es busca implantar a tota la família, però no des de la submissió i la voluntat de control. Com celebrar el Nadal o ballar una sardana.

Us molesta que us preguntin sempre per aquest tema?

Chaima i Siham: No, no ens molesta.

Siham: Sempre és millor que la gent s’interessi i pregunti en lloc de crear-se prejudicis.

Centrem-nos ara en Rubí, ja que les dues sou del Pinar. Com veieu i què demaneu per al barri, per al vostre entorn?

Siham: Crec que al Pinar hi falta molta participació i cohesió ciutadana. És una perifèria de Rubí que ja està de per si segregada i on hi ha molta diversitat i això fa que es vegin molts petits sectors diferenciats, sense unitat. A mi, que m’interessa molt la política i allò que pensa la gent del meu entorn, veig que molts s’interessen pels extrems, com VOX, tot i ser el Pinar un barri molt divers. Entenc que això passa perquè no hi ha bona convivència entre cultures i s’ha de tractar generant més activitats socials i evitant que es distanciïn els diferents sectors. S’ha d’aconseguir que les polítiques de l’Ajuntament de Rubí arribin també fins aquí. Falta connexió entre el Pinar i Rubí. No arriba bé la informació correctament d’un lloc a un altre. Potser a la Chaima o a mi sí que ens arriba perquè estem interessades constantment en allò que passa a la ciutat, però hi ha gent a qui li costa més establir aquesta connexió per factors geogràfics.

Chaima: Aprofitant que la Siham ha parlat des del punt de vista social, jo parlaré des de l’àmbit de la criminologia. Definiria el Pinar com un hot spot, literalment un ‘lloc calent’. Es diu així dels llocs on hi ha diversos factors de risc que poden ser problemàtics. Un d’aquests factors és la multiculturalitat. Al Pinar hi ha moltes cultures convivint, majoritàriament immigrants marroquins, entre els quals també hi ha diverses diferències ja que, com ha explicat la Siham abans, al Marroc hi ha més de 30 dialectes. Passa que si les persones adultes no fomenten la interrelació cultural, els infants tampoc ho faran, i encara menys utilitzant formes que no siguin despectives per a un grup cultural determinat. Aquest és un dels punts calents, un factor de risc. Hi ha el sentiment de voler pertànyer a la cultura dominant des de ben petits, simplement pel fet de ser majoria. Un altre factor de risc del Pinar és que és un barri transitori: la majoria de la població l’utilitza només com a ciutat dormitori i quasi no hi ha oferta cultural. Això també ens passa a nosaltres. Si volem veure als nostres amics de fora del barri quasi sempre ens desplacem nosaltres. Si vinguessin ells, què faríem? Si no hi ha res per veure. És un barri molt petit, hi tenen lloc moltes activitats il·legals, i tot i que la policia n’és conscient, no passa res.

Crec que és un barri amb punts molt enriquidors, que s’haurien de fomentar i explotar sobretot des del sector de la infància. També s’hauria de fomentar que arribés la informació de Rubí, ja que molta gent no sap quines activitats es fan al centre de la ciutat. Per exemple, hi ha famílies que podrien portar als seus fills a les activitats infantils que es fan els dissabtes al matí a la plaça de Sant Pere però no ho fan perquè no els hi arriba aquesta informació. També s’hauria de transmetre la informació en altres idiomes que no fossin el català o el castellà, per facilitar les coses a molta població immigrant. Crec que els mitjans de comunicació també fomenten en certa manera aquesta perifèria.

Sigues més específica.

Chaima: No veig que es parli del Pinar. Quan s’organitzen activitats mai se’n parla als mitjans de comunicació. Per exemple, del cinema a la fresca que es projecta a l’estiu o els dinars culturals que fem sovint. Les coses que fem al Pinar sovint no arriben a Rubí. Hem de trobar la forma de comunicar allò que passa al nostre barri, que és petit però hi passen coses.

Siham: Sí, i moltes vegades a la gent pensa que si venen al Pinar estaran insegurs o els hi passarà alguna cosa greu.

 Hi ha gent que pensa que el barri del Pinar és un gueto.

Siham: A part, als infants que creixen al barri se’ls hi col·loca ràpidament l’etiqueta de fracàs escolar ja que al Pinar no s’hi fomenten les bones conductes ni es donen les mateixes oportunitats que a Rubí. La separació geogràfica i la poca comunicació entre Rubí i el Pinar fa que aquí sigui més difícil tenir una bona educació i que molts joves acabin deixant l’escola abans d’acabar l’ESO. Afegeix-li que moltes famílies són immigrants i, sovint, a part de ser rebudes amb prejudicis, ni tenen suficients recursos econòmics ni entenen l’idioma.

Chaima: Nosaltres ho hem vist de primera mà. Hem sigut monitores als casals d’estius del Centre Compartir i els infants del Pinar que hi assisteixen tenen una conducta molt diferent quan estan amb nosaltres que quan tornen al barri.

Siham: Si creixes aquí, també és més probable patir bullying en cas que no t’adaptis a les actituds i les maneres de fer la gent. Per tant, has de mantenir com una doble personalitat, per ser acceptat tant a fora com a dins del Pinar.

per Gerard Ventura / Núria HuesoRubí.

Deja una respuesta

Cerrar menú