NO SABEM NI L’1% DEL QUE PASSARÀ

NO SABEM NI L’1% DEL QUE PASSARÀ

Aquest és el breu text que va publicar Marc Rius (@MarcRius1) en el seu compte de twitter el passat 16 d’abril.

D’entrada em va fer pensar que no és freqüent llegir tuits que no manifestin certeses o disparin contra altres en aquests temps de confinament.

També em va fer pensar en el sentit del missatge que vol transmetre. Sens dubte no sembla que estiguem vivint un moment de certeses sobre el que ens està succeint i menys sobre l’esdevenir que ens espera.

Malgrat això el que si sabem és com ho estem vivint i com ens està afectant i també, que no tothom ho està vivint igual o li està afectant de la mateixa manera.

Sabem quines decisions estan prenent les diferents autoritats. Les d’aquí i les de la majoria de llocs del món i sabem quines reaccions provoquen, i també sabem les decisions que es van prendre en altres moments de crisi global.

Malgrat tot el que sabem, estem vivint en la incertesa del futur més immediat i la certesa de que sabem molt poc del què ens està passant i molt menys de com això ens afectarà.

La pregunta que més em neguiteja és la que vaig fer-me al llegir el tuit del Marc, que ens passarà?

La dicotomia que evidencien les posicions més optimistes del “tot anirà bé” versus les del més pessimistes “crisi econòmica, social, més control, autoritarisme,…” sols fan que demostrar que no sabem ni l’1% del que passarà.

Gramsci deia que es tenia que afrontar el pessimisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat. La intel·ligència em diu que l’home no aprèn d’un dia per l’altre, que l’aprenentatge sempre és un procés. Un procés llarg, ple de dubtes i amb moltes errades que ajuden a superar-te, a aprendre, a ser millor. La intel·ligència em fa desconfiar que sortirem millors d’aquesta crisi.

Però la voluntat, l’entusiasme de pensar que un món millor és possible i que ara tenim una molt bona oportunitat, m’inclina a pensar que la humanitat, que els meus iguals, fastiguejats d’aquest present que ens ha dut aquí, serem capaços de fer allò que alguna vegada molts hem somiat com a societat i com a civilització, viure en harmonia amb el planeta i amb nosaltres mateixos. Respectar i ser respectats. Amb diferències però sense desigualtats. Amb seguretat i amb justícia.

Al final, torno a l’inici. No sabem quasi res del que ens passarà. Jo no tinc cap dubte de que moltes coses canviaran. Segur que unes més ràpidament que altres. Algunes crec que encara les veuré. D’altres les veuran els meus fills. El dubte que més em fa patir, és la direcció del canvi. A moments l’optimisme de la voluntat guanya. En d’altres el pessimisme de la intel·ligència se’m menja. No sabem ni l’1% del que ens passarà.

Busco refugi en la lectura. Arriba el Sant Jordi que més estona dedicaré a la lectura de tots els que he viscut. Això si que és una certesa. A veure que em recomanen els llibreters de la meva ciutat.

Escolto una veueta que em diu: ànim Ramon, que ens en sortirem en comú.

Ramon Capolat Agut
Rubí, abril de 2020

Deja una respuesta

Cerrar menú