El 21 de maig és el Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament. Com molts d’aquests dies benvinguts siguin sempre i quan serveixin per  conscienciar a les persones i a les organitzacions a prendre mesures concretes de suport a la diversitat, el diàleg intercultural, la inclusió, el desbancament d’estereotips o la cooperació entre les persones de diferents cultures. Sempre i quan siguin diades transformadores que qüestionin les contradiccions del capitalisme global i el seu creixement insostenible que afecta a tots als àmbits de la societat del segle XXI.

Avui més que mai cal recordar que arreu del món, la cultura, en la seva rica diversitat, posseeix i ha de posseir un valor intrínsec tant per al desenvolupament com per a la cohesió social i la pau. La diversitat cultural és una força motriu del desenvolupament, no només pel que fa al creixement econòmic, sinó com a mitjà de tenir una vida intel·lectual, afectiva, moral i espiritual més enriquidora. Superar la divisió entre les cultures és urgent i necessari per a la pau, l’estabilitat i el desenvolupament.

Segons dades d’UNICEF, a Amèrica Llatina existeixen actualment 522 pobles indígenes. Mèxic, Bolívia, Guatemala Perú i Colòmbia aglutinen el 87% dels pobles indígenes d’Amèrica Llatina i el Carib. Aquests pobles son reconeguts per la seva complexa i rica diversitat cultural que s’expressa en una gran pluralitat d’identitats i d’expressions culturals hereves de generació en generació de múltiples pràctiques, coneixements i sabers ancestrals vinculats als territoris, la naturalesa, la vida i la mare terra, que formen part de la seva identitat.

Avui en dia practiquen una visió en la qual, els éssers humans i la natura, estan en estreta i harmònica interrelació, garantint la vida de tots els éssers humans, no és una simple casualitat que a les terres habitades pels pobles originaris la desaparició d’espècies és més lenta que a la resta del  món. Doncs són els pobles indígenes els que defensen la diversitat de cultures, idiomes, formes de veure el món i protegir el planeta. Tanmateix, aquesta diversitat es troba en perill de desaparèixer per la intolerància, la discriminació, la ignorància i la violència.

Es podria afirmar que la diversitat cultural ha estat una constant des de la conformació de les primeres societats humanes i és element constitutiu de la identitat d’Amèrica Llatina des dels seus orígens. Diversitat que es va fer més complexa i rica al llarg de la història pels importants fluxos migratoris i la proliferació identitària que es va anar gestant i amalgamant en aquests processos, tot i els esforços de les institucions per negar-la i invisivilitzar, de manera especial la relativa a les poblacions indígenes i afrodescendents. Històricament, aquesta diversitat, ha suportat un obstacle per a la constitució i consolidació dels estats moderns, que es configuren com a entitats uni-nacionals per sobre de les unitats multiètniques i pluriculturals.

Els processos independentistes van ser liderats per criolls que tot i utilitzar en les conteses militars a poblacions indígenes i afrodescendents no van compartir amb elles el protagonisme de la configuració nacional de les noves repúbliques. Una classe alta de la societat fou substituïda per una altra classe alta de la societat  responent al disseny del model europeu seguit per la minoria blanca o mestissa que es va fer amb el poder i va iniciar una expansió neocolonial sobre terres indígenes, consolidant la seva posició com a classe privilegiada de grans terratinents.

Com a resultat d’anys d’explotació, latifundisme, patriarcat, dictadures i neoliberalisme els pobles indígenes ocupen les posicions més baixes en les escales d’indicadors socials i econòmics a Llatinoamèrica. Entorn del 80% dels indígenes viu sota el llindar de la pobresa a causa de l’efecte acumulat de polítiques discriminatòries,  de la repressió cultural i lingüística o de l’etnocidi deliberat que deixen al descobert la perspectiva racista que ha guiat les accions dels grups dominants des de l’època colonial, aguditzades si és possible pel darwinisme social i cultural de les polítiques neocolonialistes dels segles XIX i XX.

També és cert, que en les darreres dècades del segle XX i a l’actualitat els valors de diversitat, pluralisme, feminisme i interculturalitat orienten polítiques públiques i ocupen un lloc central en les preocupacions i recomanacions d’organismes internacionals. No obstant això cal ser conscients que la colonització persisteix en el llenguatge, en les relacions socials, en les jerarquies i subordinacions que controlen el continent.

Manca molt encara per protegir i garantir la supervivència de les comunitats indígenes, com també per acceptar amb igualtat i equitat la composició multicultural de les societats sense que això suposi danyar el teixit social, excloure amplis sectors de la població, segmentant-la i obligant a les diferents comunitats o col·lectius a competir per l’accés a recursos com l’educació, la sanitat, els serveis socials, el treball qualificat, l’habitatge digne, etc.

La ideologia del racisme estableix categories per a les persones, d’inferioritat i de superioritat. Llavors, en la mesura que puguem reconèixer que l’altre és igual a mi, que té la seva cultura, que en part jo comparteixo (perquè allò que som és influència de com els altres són i així mútuament), només així podem aconseguir més equitat i oportunitats per a tothom. Perquè podem veure que l’altre té tant dret com el tinc jo, i jo tinc el mateix dret que té l’altre.

Les possibilitats transformadores de la precarietat en l’actualitat haurien de passar per la redefinició de les relacions interètniques tant en el camp cultural com en el polític i econòmic. Ha de canviar la lògica dels estats i del conjunt dels poders fàctics que es dirigeix a una ciutadania arbitràriament uniformada per donar cabuda a la presència de subjectes col·lectius i, com a tals, portadors de drets col·lectius; ha de garantir el reconeixement de l’exercici de la diversitat per part de col·lectivitats culturalment diferenciades.

Òbviament, cal reconèixer que en molts països d’Amèrica Llatina han existit canvis importants, i en algunes ocasions malgrat la repulsiva resistència d’opcions ideològiques i econòmiques a acceptar la disminució de la seva influència i control social. No tot roman igual que fa quaranta o cinquanta  anys i molt menys cal tornar a la ceguesa política de foscos períodes anteriors, on la única resposta a la diversitat fou l’extermini, com fou el cas de El Salvador a l’any 1932 amb l’etnocidi de la quasi totalitat de les comunitats indígenes pipils del país.

El que creiem que cal denunciar fermament des de la societat civil, el teixit social, els moviments feministes i ciutadans i les entitats de cooperació i solidaritat és que aquests canvis no han estat suficients per acabar amb la pobresa, l’exclusió, la desigualtat, el racisme i la conflictivitat social que actualment manté confrontats a una part de les societats indígenes amb l’Estat, amb la classe política, amb els poders econòmics i amb tota mena de poders fàctics i econòmics.

La integració de la diversitat cultural a l’àmplia varietat de les polítiques públiques sembla avui més urgent i necessària que mai. Sense transformar els valors  i qüestionar la concepció del model de societat per incorporar aquestes múltiples visions serà molt difícil promoure el desenvolupament sostenible dels pobles, la consolidació de la pau i la prevenció o superació pacífica dels conflictes. La governança democràtica de tot el continent s’ha de renovar amb les aportacions procedents dels models adoptats per les diverses cultures. No tenim temps a perdre. Hem d’actuar.

Associació socioeducativa 1punt5 (https://www.facebook.com/pg/Associacio1Punt5 – @upuntcinc)

Huacal, ong de solidaritat amb El Salvador

(https://www.huacalong.cat/ – info@huacalong.cat )