Malgrat tots els debats que actualment travessen el feminisme, al respecte de la interseccionalitat, el gènere o la prostitució, hi ha un element persistent sobre el que hem de tornar una vegada i una altra: les violències sexuals.

No és d’estranyar, ja que el feminisme en primer lloc qüestiona una estructura que  privilegia uns per oprimir unes altres. Hi ha al voltant de la necessitat d’eradicar aquestes violències sexuals algunes premisses que hores d’ara no tenen discussió: la necessitat de fer-les visibles i reprovables a ulls dels homes, trencant així la cadena de l’acceptació de grup; o posar la responsabilitat en qui exerceix les violències i no en qui les pateix (les dones no hem d’evitar “conductes de risc”, els homes han de deixar de suposar –en determinades circumstàncies- un risc!).

I tot tenir clares aquestes premisses, no hem aconseguit encara acabar amb aquestes violències, probablement perquè, com els microplàstics, impregnen l’ambient de forma imperceptible. En tot cas, però, què podem fer des de les administracions –que no haguem fet ja- per l’eradicació d’aquestes violències? Aquest ha estat el tema de l’última edició del seminari “Ciutats i Persones”, de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), entitat adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona; que portava per subtítol Política pública perseguint-ne l’eradicació.

De la lectura de les diferents aportacions (lectura recomanada, deixo enllaç al final del text), es poden extraure alguns principis: primer, la prevenció de les violències sexuals ha de contemplar també la reparació d’accions comeses i legitimades, en altres moments històrics, per institucions com podem ser l’església o el poder militar. Aquesta reparació, que es concreta en els individus, suposa també un missatge de tolerància zero en l’esfera social.

Segon, segueix necessitant atenció la qüestió del consentiment, com a exercici de la llibertat individual sobre el propi cos; una llibertat coartada sovint per la violència sexual.

I tercer, és importantíssim revisar constantment la xarxa d’atenció de les víctimes de violència sexual perquè, malgrat existir recursos a tot el territori, la seva anàlisi demostra que encara es pot millorar, amb espais i serveis millor definits i recursos més homogenis.

En definitiva, l’eradicació de la violència contra les dones, que commemorem el proper 25 de novembre, arriba un any més amb molts reptes: entre gener i setembre de 2020 hi hagut 9 víctimes mortals per violència masclista; el mateix nombre que els 12 mesos de l’any passat. Repetim els debats tantes vegades com sigui necessari; apliquem les accions que ens permeten transformar la institució per transformar la societat; i mirem d’arribar al proper 25N amb un balanç positiu, i més vives.

Enllaç als documents del seminari “Ciutats i persones”, edició 2020: Violències sexuals. Política pública perseguint-ne l’erradicació.