Rubí, també és una ciutat de Catalunya

Rubí, també és una ciutat de Catalunya

La immensa majoria dels rubinencs i de les rubinenques han «d’anar a néixer a Terrassa». Aquí comença la primera de les disfuncions que marcaran la seva vida. Des d’aquest moment, els nadons rubinencs han de tornar a córrer cap a Terrassa si qualsevol matinada tenen alguna urgència mèdica. I és que l’absència d’un hospital de proximitat és la primera circumstància que ens marca la vida, a causa del tracte que, a Rubí, rebem de la Generalitat.

 

Quan els nadons rubinencs creixen poden anar a una llar d’infants de la nostra ciutat, però en el cas de fer-ho a una pública les famílies paguen el cost estipulat segons la tarificació social gràcies a que l’ajuntament ha estat assumint el cost no només de la seva part sinó també de la part de la Generalitat, que ha estat condemnada judicialment per l’ incompliment de la seva part del finançament segons estipula la Llei.

 

Després, comença l’escola a on, per exemple, fa més d’onze anys, com a resposta al boom demogràfic, va néixer un nou projecte educatiu a la nostra ciutat. Ja són dos les generacions de nens i nenes que han finalitzat la seva etapa d’educació primària a l’escola del Bosc dins d’uns barracons. Infants que s’han educat amb l’aixopluc d’un bon projecte educatiu , i una comunitat educativa implicada i reivindicativa que ha hagut de treballar a un espai provisional durant més d’una dècada. La ciutat ha hagut d’assumir part del cost de la construcció d’aquesta escola per aconseguir que la Generalitat no la deixi enrere a la llista d’espera, poc normal que l’administració competent no assumeixi la totalitat de les seves obligacions.

 

A l’ensenyament trobaran també manca de vetlladores i altres carències. Una escola inclusiva només sobre el paper perquè no es dota de recursos als centres educatius amb vetlladores ni als equips d’assessorament pedagògic, ni amb el triatge i diagnosi de  les necessitats educatives especials. Amb una visió reduccionista del procés educatiu que s’expulsa la responsabilitat de facilitar altres experiències educatives a nenes i nens amb necessitats educatives especifiques com les extraescolars, serveis d’acollida matinal o del temps educatiu del migdia.

 

Els nostres joves, un cop acaben l’educació obligatòria i volen optar a fer un grau professional es troben una oferta insuficient per una ciutat industrial com la nostra, amb un teixit industrial que no es pot dotar de professionals formats a la ciutat per la manca d’oferta a la FP. Malgrat les repetides demandes, de nou toca marxar fora a formar-se.

 

Per completar la seva formació universitària o per iniciar la vida professional, els rubinencs i rubinenques es troben amb una nova dificultat, la mobilitat de connexió amb altres ciutats. Malgrat la clara aposta de FGC per crear noves estacions a Sant Cugat, Terrassa i Sabadell, la segona estació de Rubí continua al calaix fa massa anys.

 

La vida avança, condicionada per les mancances a serveis bàsics i aquestes acaben sent especialment greus i denunciables quan acaben afectant a la gent gran. A la nostra ciutat el Departament de Drets Socials de la Generalitat sembla satisfet amb la única residència pròpia amb la que dota a Rubí i que té una llista d’espera d’anys.

 

No, no podem acceptar com a normal que tota la vida dels rubinencs i rubinenques vingui condicionada per aquestes mancances als serveis bàsics, a l’atenció dels drets fonamentals com són l’atenció sanitària, els drets educatius i la cura durant els períodes de màxima fragilitat vital. A això hem d’afegir els greuges sobre el territori a on desenvolupem la nostra vida, agressions diverses que acaben impactant a la nostra salut. Com les línies d’alta tensió per les quals l’ICAEN, de nou Generalitat, no vol assumir el seu compromís de contribuir als costos de retirada de les línies d’alta tensió urbanes i, de nou, hem de ser els ciutadans de Rubí qui assumim la totalitat del cost. Per no parlar de les extractives que per la Direcció general de Qualitat Ambiental, sí, de nou Generalitat, mai afecten prou al nostre patrimoni natural i poden anar-se obrint allà a on demani qualsevol promotor. Extractives que acaben, massa vegades, essent l’ ubicació perfecta per establir abocadors; activitats de nou autoritzades des del Govern de la Generalitat.

 

A Rubí no ens quedem de braços creuats, denunciem i treballem per revertir la situació discriminatòria que pateix Rubí per part d’una administració, la de la Generalitat, que ha d’estar com totes al seu servei. Nosaltres creiem que salut, educació, formació/ocupació, mobilitats són les polítiques que s’han de fer d’acord amb les necessitats dels pobles i ciutats, que per posar al centre a les persones cal establir aliances i col·laboracions entre diferents administracions i ens; i que, aquestes polítiques siguin les que realment vertebrin el territori i puguin cosir les ferides.

 

Seguirem parlant amb tothom, reclamant el que ens pertoca i denunciant els greuges ara i sempre per aconseguir que un dia els rubinencs i rubinenques puguin néixer a Rubí i portar una vida plena a Rubí, ciutat de Catalunya.

 

 

 

Deja una respuesta

Cerrar menú