Acceptar la precarietat laboral o marxar?

Acceptar la precarietat laboral o marxar?

Quan vaig decidir-me a estudiar Turisme, ressonava molt aquella frase que deia “De turisme aquí sempre n’hi ha , sempre hi haurà feina”. Ningú pensava el que ens vindria al 2020.

Vaig treballar com a guia al bus turístic de Barcelona, amb un contracte fix-discontinu durant quasi 4 anys. El sou era prou bo, però cada any me n’anava a l’atur mínim dues vegades, pel tipus de contracte. Em compensava, perquè la feina m’agradava molt, però quan va venir la pandèmia (just començava temporada a l’abril i ens van confinar al març) em vaig quedar sense feina i sense ERTO (a molts de nosaltres no ens van incloure a l’ERTO — de fet, els meus antics companys van fer una vaga el passat mes de desembre per múltiples irregularitats per part de l’empresa–), per tant, només em va quedar l’atur durant uns mesos. Per sort, no havia de pagar lloguer, ja que vivia amb la meva mare i no vaig tenir els problemes econòmics que sí ha patit molta gent.

La meva parella va trobar una molt bona feina en plena pandèmia (maig del 2020) en una empresa anglesa. Els primers mesos va treballar a distància per la situació sanitària, però li van dir que, degut al BREXIT, hauria d’anar-hi abans d’acabar l’any, per la complicació dels tràmits burocràtics que hauria de fer més endavant.

Vaig decidir marxar amb ell, perquè aquí la situació era depriment, no trobava feina de res (molts comerços recuperaven els antics treballadors, quasi ningú contractava gent nova) i el turisme seguia aturat. A més, el BREXIT em complicaria molt la burocràcia si hi anava més tard. Vam marxar a finals de novembre del 2020.

Un cop instal·lats, tampoc va ser fàcil. El que més temps em va portar va ser començar a treballar i no per manca d’ofertes. Vaig fer diverses entrevistes i m’oferien feina, però aquí venia el problema: a l’hora de signar, em demanaven el NIN (número de la seguretat social d’allà), el qual no tenia. Per què? Perquè encara no m’havien aprovat la residència. Nou mesos van haver de passar. Els tres primers, per a rebre la residència, després de diverses trucades i enviament de documents. Els altres sis, tramitant el NIN, que normalment no triga tant, però el servei de correus allà és bastant pèssim. De fet, vaig haver-ho de demanar dos cops, perquè el primer no va arribar mai… Per sort, una empresa que m’havia entrevistat al febrer, em va tornar a fer entrevista a l’agost, quan ja tenia el document i em van contractar.

De moment, després de tot el procés de tràmits i aquesta estabilitat, no tenim intenció de tornar. Tristament, creiem que tenim més oportunitats de créixer professionalment al Regne Unit. M’agradaria, quan tot millori, treballar en el sector turístic de nou. I sí, en uns anys m’agradaria tornar a Catalunya. Sé que les coses comencen a millorar i espero que la nova reforma laboral ajudi a molts joves, que ja es van preparar acadèmicament en el seu moment i mereixen una feina digna.

Ariadna Folch Cortijos

Rubí, Febrer 2022

 

 

Deja una respuesta

Cerrar menú