Les persones trans* segueixen vivint importants discriminacions i violències estructurals que, a més, s’han vist agreujades per la crisi de la COVID-19. Tot i els avenços socials dels darrers anys, persisteixen moltes desigualtats sistèmiques que afecten situacions vitals i quotidianes com accedir a un habitatge, continuar amb els estudis, buscar un lloc de feina, rebre assistència sociosanitària o viure sense violències i agressions transfòbiques.
El moviment trans porta dècades denunciant la violència d’un marc legal patologitzant que condemna durant anys a fer tractaments mèdics i psiquiàtrics per modificar el DNI i accedir als drets a la ciutadania. Es reclama que les persones trans* no hagin de passar per un procés d’avaluació i que es reconegui la seva capacitat per a decidir el seu nom i la seva identitat de gènere. És el que ha estat denominat autodeterminació de gènere i reconegut a diferents acords internacionals de drets humans, com els Principis de Yogykarta (2007) o l’Informe de la Comissió Europea (2020), sobre els procediments legals de reconeixement de gènere a la Unió Europea.
Aquest 31 de març, Dia per la visibilitat trans, des de En Comú Podem, volem tornar a manifestar el nostre compromís ferm amb els drets de les persones trans* i amb el respecte per la diversitat sexual i de gènere. Es fa evident la urgència de legislar a escala estatal, segons marquen els estàndards europeus de drets humans, per abordar la discriminació i garantir la igualtat, posant èmfasi en la despatologització, com a eina per a reconèixer a les persones trans* com a subjectes de drets, per a preservar la dignitat i el respecte als drets humans.
A Catalunya, la Llei 11/2014, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, recull moltes de les reivindicacions històriques dels moviments socials catalans d’alliberament sexual i de gènere. Però, com reclamen diferents entitats i col·lectius LGTBI del teixit associatiu català, la implantació real de la Llei 11/2014 dista molt de ser una realitat. Una llei que gairebé no compta amb recursos destinats al seu desplegament territorial.
En l’àmbit de la salut, aquesta llei inclou mesures relatives al dret d’accés a la salut sense discriminació, i inclou apartats sobre l’atenció sanitària a persones trans* des d’una perspectiva no patologitzant. Tanmateix, aquest desplegament no s’ha fet encara efectiu i en la pràctica, a Catalunya, existeixen importants desigualtats territorials. Aquest model no patologitzant i respectuós amb el fet trans només existeix a Barcelona a través de la Unitat Trànsit, i més recentment a Lleida. Calen urgentment polítiques i recursos per acabar amb aquesta discriminació territorial i fer efectiu un veritable desplegament del model d’atenció sanitària a persones trans* arreu del territori.
Pel que fa a l’àmbit laboral, la llei catalana recull l’obligatorietat de desplegar estratègies per la inserció laboral de les persones trans* i mesures adreçades a evitar qualsevol tipus de discriminació laboral. Les persones trans* son uns dels col·lectius amb més dificultats d’accés i permanència al mercat de treball, i dins d’aquest col·lectiu les dones trans* estan encara més exposades a la discriminació per la seva visibilitat. És una urgència i una obligació desenvolupar programes d’inserció sociolaboral que contribueixin a la reducció de les dificultats afegides del col·lectiu a l’àmbit laboral.
Els àmbits de la salut i ocupació són els més urgents, però cal dotar de recursos la Llei 11/2014 per fer efectiva la seva implantació en matèria de drets trans en la resta de sectors d’intervenció. S’han de desenvolupar polítiques per aconseguir la plena igualtat social de les persones trans* en l’àmbit de l’habitatge, de l’educació, de l’oci i l’esport, de la cultura i els mitjans de comunicació, de la formació i sensibilització de professionals, de l’atenció des de serveis socials, del reconeixement de la diversitat i, particularment, en l’àmbit de la prevenció i l’atenció a les violències. Es tracta de convertir la igualtat formalment ja reconeguda a la llei catalana en favor de les persones trans* en igualtat real i efectiva.
Al mateix temps, des de En Comú Podem, també volem expressar el nostre rebuig a la companya mediàtica i política d’assetjament, odi i fal·làcies que està vivint el col·lectiu trans per part de diversos sectors polítics. Instem urgentment al diàleg a les diferents forces polítiques d’esquerres, actors i moviments socials, tant estatals com catalans, per tal d’arribar a una entesa que aseguri la millor proposta legal i les millors polítiques públiques per acabar amb la discriminació i la violència i fer front al retrocés en materia de llibertats sexuals i de gènere que vol imposar l’extrema dreta.
Per últim, volem dir prou a contraposar les lluites feministes a les dissidències sexuals i de gènere. La buscada divisió feminisme / LGTBI és un fals dilema i promou un enfrontament innecessari. Els avenços que s’han aconseguit, gràcies a dècades de lluita per l’alliberament sexual i de gènere, han impregnat i format part del moviment feminista des dels seus inicis. La conquestes feministes són també conquestes per al moviment LGTBI i, en concret, per a les persones trans*.
Més enllà del necessari reconeixement legal de l’autodeterminació de gènere, existeixen també altres qüestions molt urgents per a millorar la vida de les persones trans* que tenen a veure amb la redestribució i la justícia social; com l’accés a l’habitatge, a la salut, a l’educació, els drets laborals o migratoris. Estem davant el repte de repensar i articular polítiques trans des d’una mirada feminista i en relació a altres polítiques socials. En definitiva, toca posar-se a treballar per fer real una política trans transformadora: una política trans feminista.
